Estem a setmanes del Nadal; i com és normal des que existix això cridat «marketing» som sotmesos per milers d’anuncis i propaganda nadalenca; estem acostumats a veure espots publicitaris de joguets, torrons i altres dolços, cotxes, colònies i la resta d’articles amb què intenten fer-nos creure que les nostres vides estaran buides si no els tenim. Però bé, de tant en tant arriba un anunci més emotiu que la resta, intenta tocar-nos la fibra sensible perquè empatitzem un poc i així conscienciar-nos; no, no m’estic referint a l’anunci de la Loteria de Nadal; que pel que pareix cada any intenten fer-ho més i més trist per a traure’ns una llagrimeta i així comprar; jo em referisc a les campanyes en contra de l’abandó animal. Des de fa ja un llarg temps; com a regal de Reis o Papa Noel, hi allá cada un amb les seues creences, es regalen milers de cadellets; que a part d’haver d’estar en una xicoteta caixa a fosques fins que les mans t traduït:

«de xiquets ansiosos els trauen i maregen per tot la casa, hauran d’aguantar el fervor de ¿cuánto? un parell de mesos? ¿cuatro? I después… Tots en algun moment de les nostres vides hem rebut algun email, missatge de text, de WhatsApp, per Facebook, o qualsevol altra xarxa social, en la que un gos ens fa arribar una història narrada en primera persona, la seua història; tant que li va agradar conéixer la seua nova família, els llargs passejos pel parc, colar-se en el llit d’algun xiquet que se’l portava a l’habitació d’amagat; eixos besos i abraços que li cobrien cada dia; fins que en algun moment, jugant tan innocentment com pot fer este animal, sense voler aranya o mossega més fort del compte a un dels xicotets de la casa o, simplement es fa pis on no deu, o simplement trenca quelcom que consideraven més valuós que la vida d’este animal; el cas és, que un dia arriba «El Paseo», innocent d’ell pensa que aniran a un lloc nou on poder jugar amb els seus amos, i a les poques hores es veu corrent per la carretera darrere del vehicle per a no quedar-se arrere, rep un mal colp i acaba en la cuneta, si no corre eixa sort es veu vagant durant dies per carrers que li resulten familiars però sense trobar-los, començant a notar el cansament en les seues potes, la fam; comprova el rostre i els maltractaments d’una altra família al veure un gos brut acostar-se per a poder aconseguir quelcom de menjar o cariño… i si no acaba en una gossera, el xicotet que havia arribat a casa per Nadal, tan ben amat i volgut, tan desitjat per eixos xiquets, mor només; en algun carreró, en alguna carretera o veus a saber on. Bé, estes festes ja han passat, enguany en moltes llars a entrat este nou membre pelut que pot omplir-nos d’alegria els dies i del qual seran responsables. Com a ama d’un gos, se’l que és tindre u, des que va nàixer pràcticament, farà coses que no t’agraden, menjar-se les teues sabatilles, pixar-se en mitat del menjador i inclús arrapar-te el braç mentres jugues amb ell; però és que els animals, com les persones, no naixen sabent el que està bé i el que està malament; cal ensenyar-los. Fa uns anys, a l’estiu, va haver-hi una onada d’abandons de gossos i d’assassinats, ja que les gosseres es van omplir i si el gos té el xip i ho troben et multaven; fotos d’estos amics de quatre potes en les pitjors de les condicions arribe a veure una atrocitat que em marcara per a tota la vida, però que no compartiré per no danyar la sensibilitat d’algun lector; així que esta és la meua petició: Si no estàs disposat a educar i a ensenyar el que és correcte i el que no; d’apreciar una vida a part de la teua, per favor, no metes a un altre ser viu en ta casa per a després deixar-ho abandonat a la seua sort. 

PD: podeu aplicar-ho a tindre fills, el cas és que sigueu responsables.

NATALIA ARANDA LEÓN 

Estem acostumats a sentir la paraula «taula» en referència a un objecte on, dinem, juguem, treballem… Tenint en culpa els diversos dissenys que aquesta pot tindre: rodona, quadrada, rectangular, de cristall, de fusta i de cartró. Recentment han sigut les eleccions electorals i a tots ens a arribat la targeta amb la informació necessària per a exercir el nostre dret al vot; deixant a banda el resultat d’aquestes, i les diverses opinions polítiques, ha sorgit un dubte entre alguns dels valencians parlants i d’altres entenedors d’aquesta llengua, la qüestió és la següent: «Per què fica «mesa electoral» si en català, valencià i mallorquí, amb tots els seus dialectes «mesa» dit en castellà, es tradueix com a «taula»?» D’aquesta qüestió sorgiren altres: «quin objecte és la mesa?» I «és només electoral? Així que he vingut a donar una resposta, per aclarir alguns conceptes i que ja no hi haja més confusions. La taula és un moble que té diversos usos. En canvi, la mesa no és un objecte, sinó un conjunt de persones (o organisme) que dirigeixen una assemblea o corporació o que decideixen entre diferents opcions. És, sense dubte, l’explicació que trobe entendrà tothom, fàcil i concisa.

Natalia Aranda

Ahora mismo siento que tengo que escribirte. Mil veces está sensación golpeó mi pecho, y seguro que mil veces más lo hará. Y se que me quedo corta, que un amor como el nuestro no se olvida y es eterno, porque mata, y porque nunca muere.

De verdad que el tiempo es relativo, ahora sin ti se me hace largo, y cuando era contigo, un suspiro. Y no me equivoco de verbo al decir que fui contigo, porque existía en tu presencia y me desvanecía en cada despegue para dejar tu ciudad.

He buscado mil palabras para describir lo que sentía, o siento, mejor dicho, ya que el te amo se me quedaba pequeño y mucho menos lo era un te quiero. Siempre he ido buscando las palabras adecuadas y cuando parecía tenerlas se atragantaban en mi garganta.

Y quizás por eso te he perdido, por no saber decirte todo lo que en mi habitaba. O simplemente el infortunio de cortar nuestros caminos y jugar caprichoso conmigo, a ver como te vas haciendo cada vez mas y más pequeña.

Y claudico a la esperanza de encontrarte al final de mi sendero, cuando la mayor probabilidad es que te encuentre otra persona en el suyo. Para serte sincera, esto me mata, pero que más me da una bala más en el costado o en el corazón, si no hay herida que duela más que tu nombre escapando de mis labios, ni tatuaje más perpetuo que tus mordiscos en mi piel.

En fin

Dispárame

Que ya estoy muerta

Natalia Aranda