No sé, espanyols, fins a quin punt hem oblidat la necessitat d’educar-nos: el bon sense ens ha encantat i ens ha semblat prou. Coses de l’utilitarisme del saber.

Desperdiciant així els nostres dies d’estudiants, els ciutadans busquem un saber que ens serà molt útil front al món. Hem arribat a una instrumentalització megalítica del conèixer, i haurem de picar aquesta pedra per desfer-nos el pes de la ignorància reminiscent de temps passats; els mateixos que “certs personatges” defenen com a un primogénit.

No cregueu res que diga la premsa, el tercer món som nosaltres: infinitament pobres en tot, i rics en pedres. Un dels trets d’identitat del ser humà ha sigut, i segueix sent-ho, la professió que exerceix (exemples pràctics: Cató “el Censor”, Vicent “el Batiste”, etc.); fins a quin punt és l’home esclau de la seua identitat? Hem escoltat tantes vegades “i de què vas a menjar?”. Hem de viure apuntant al treball, clar que si; “una vida no remunerada és una vida no viscuda”. És el nostre destí triat, allò pel que ens coneix la gent, una pedra.

Nietzsche, picapedrer par excellence, ens ajudaria en la nostra primera empresa: necessitem l’educació amb una única finalitat, pensar. El millor mode seria el clandestí. Per a tindre una educació completa hauriem de buscar als clàssics, als que cada vegada tornem menys. I d’això no hi ha pocs exemples; sols cal que recordem el lloc en que deixa la LOMCE a la filosofia, tan necessaria; o recordar els grans preparatius i el meravellòs homenatge del govern espanyol a la mort del gran Miguel de Cervantes Saavedra (no el comparem amb l’homenatge del Regne Unit a Shakespeare; “les comparacions són odioses”, sobretot si el que surt perdent és ú mateix). L’exorbitant quantitat de successions de lleis educatives diferents d’uns i altres partits deixen un sabor a arma política que no ens agrada gens – avís: democràcia ≠ democràcia. (Potser l’ajuda ací recauria sobre Aristòtil o Plató).

Generalment, a primaria, els mestres són amics dels alumnes, mantenen un contacte quasi paternal; a secundaria, l’escàs contacte i el poc interès en els alumnes amb una inevitable comparació amb la primaria, generen un odi patològic que de vegades desemboca en l’abandó; a batxillerat, primer cicle d’educació voluntaria, queda la reminiscencia de l‘odi dintre els estudiants inerts sense ambicions, i amb una incipient titulitis. Cap dir que a aquesta etapa una gran quantitat d’alumnes canvia la formació superior pel treball o sucedanis de l’anterior – i després, als examens per aconseguir la nacionalitat espanyola, cal distingir un Goya d’un Velàzquez, cosa que tots els espanyols sabem fer des que naixem.

Anem a agrupar les causes: la instrumentzació del saber – una pedra, les lleis educatives (sense la finalitat primera d’educar), docents despreocupats, els alumnes inerts – o pitjor, no-alumnes, etc. Tants inconvenients ens fan fer com els músics; hem de buscar-nos l’eduacació, si la volem completa, fora de les universitats; mentre que una quantitat gegant de la població és ignorant, els pocs il·lustrats lluitem per una bona educació; no ens agrada l’homo stultus.

Gonzalo y Fernanda